Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Constituïda el 7 de novembre de 1971 a l'església de Sant Agustí (Barcelona) per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, ràpidament va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país sota un programa de reivindicació de llibertat social i política, amnistia per als presos polítics i adopció d'un Estatut d'Autonomia per a Catalunya com a pas previ per a l'autodeterminació i la coordinació democràtica amb la resta de l'estat.
Amb el suport de la pràctica totalitat de les organitzacions polítiques del país des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l'extrema esquerra, passant per les diverses corrents nacionalistes (cercle de Jordi Pujol, UDC), independentistes (PSAN, FNC), socialistes (MSC) i comunistes (PSUC), i amb la participació de destacats intel•lectuals independents i dels sectors progressistes de l'església, l'Assemblea de Catalunya es va organitzar a nivell nacional, regional, comarcal i local possibilitant així una ampla participació de la ciutadania compromesa amb la lluita antifranquista.
Durant la dècada dels setanta l'Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de la època, amb un nombre incomptable d'actuacions, autodissolent-se ja força avançada la transició política.
Els quatre punts programàtics de l'Assemblea de Catalunya foren, de forma resumida, els següents: • Pels drets i llibertats democràtiques. • Accés del poble al poder econòmic. • Accés del poble al poder polític. • Pel ple exercici del dret d'autodeterminació.
Accions de l'Assemblea
L'Assemblea integrà gradualment al seu si no sols partits polítics, sinó també sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col•legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i destacaren com a figures representatives Josep Benet i Morell, Pere Portabella i Ràfols, Felip Solé i Sabarís, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Lluís Maria Xirinacs, Miquel Sellarès i Perelló, Agustí de Semir i Rovira, Joan Colomines i Puig, Joan Reventós i Carner, Antoni Gutiérrez Díaz, Rafael Ribó i altres.
La major part dels dirigents foren detinguts en l'anomenada "caiguda dels 113" a la parròquia de Santa Maria Mitjancera el 1973. També convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973) que culminaren amb les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona i del primer onze de setembre no clandestí a Sant Boi de Llobregat. Malgrat les divisions entre els partidaris del rupturisme i de la transició pacífica, es pot considerar la seva principal gran fita la coalició Entesa dels Catalans que assolí 15 senadors a les eleccions generals espanyoles de 1977. Quan es constituí l'anomenada Assemblea de Parlamentaris que redactaria l'estatut d'autonomia, es va dissoldre.
Cavall Fort va començar a aparèixer el mes de desembre de 1961, sota l'empara dels Secretariats Catequístics de Vic, Solsona i Girona, que van constituir aleshores la necessària cobertura legal, car en aquells moments era impossible d'obtenir el permís oficial per a la publicació d'una revista en català i, encara més, si era destinada als nois i les noies.
El tiratge inicial de Cavall Fort era de 10.000 exemplars, que es va ampliar tot seguit, i es podia difondre únicament per mitjà de subscripció. A partir del número 17 (abril de 1963) es va augmentar el tiratge i es va ampliar el format (20,5 x 28,5 cm) i el nombre de pàgines (vint-i-quatre, de les quals n'hi havia dotze a dos colors i dotze a quatre colors). A partir del número 587 (gener de 1987) s'hi van afegir vuit pàgines centrals en blanc i negre. Des de la publicació del número 1000, el març de 2004, la revista es publica completament a tot color.
L'any 1990 Cavall Fort va començar a publicar un suplement per a lectors més petits (a partir de 5 o 6 anys), que es regalava amb la revista i que sortia sis cops l'any. L'any 2005 El Tatano es converteix en una revista independent, mensual, adreçada a lectors de 4 a 8 anys. L'octubre d'aquest any se n'edita un número 0, gratuït, destinat a donar a conèixer la nova revista i l'edició regular s'inicia el gener de 2006.
El contingut de Cavall Fort i d'El Tatano ha estat sempre determinat per un consell de redacció, constituït inicialment pels fundadors, i que s'ha anat renovant al llarg de la seva existència. El primer director de la revista fou Josep Tremoleda (1932-1999), un dels fundadors i principals impulsors de la revista. El mes de març de 1979 el va substituir en aquest càrrec Albert Jané, vinculat a la revista des de l'any 1963. Des del gener de 1998 la directora és Mercè Canela.
El cantautor dóna vida a un documental que evoca l'assassinat de cinc ciutadans a les mans de la Policia en la porta de la catedral de Vitòria
- Vitòria, 3 de març de 1976: cinc homes són assassinats i altres 100 resulten ferits de bala a les mans de les forces policials. El motiu: participar en la vaga general organitzada pel moviment obrer. Els manifestants es van refugiar en una església de la qual van ser obligats a sortir mitjançant bombes de fum. A mesura que sortien anaven sent crivellats, a sang freda, amb el consentiment del Ministeri d'Interior i el seu màxim responsable, Manuel Fraga Iribarne. Aquests fets, més que de la memòria, formen part de l'oblit col·lectiu. «Quan vam arribar a Vitòria vam comprovar que el que allà seguia sent una història molt viva, a Espanya estava completament oblidada», va explicar ahir a Madrid Lluís Danès, el director de Llach, la revolta permanent. La pel·lícula, reconstruïx el que va passar a través del testimoni dels familiars de les víctimes (Fraga, els empresaris i els policies implicats es van negar a participar en el documental). No obstant això, l'eix conductor del relat el personifica Lluís Llach, qui la nit de la massacre va escriure Campanades a mort. Cançó dividida en quatre actes, que es va convertir en un dels símbol de la Transició espanyola. D'aquesta forma, els testimonis s'intercalen en l'obra amb les cançons que el cantautor va composar en una època en la qual «cantar en català era considerat com un acte violent». El productor. Jaume Roures (Salvador, Los Lunes al Sol), explica que Llach representa «una actitud determinada davant d'una responsabilitat social que tots tenim però que sovint oblidem». Les grabacions de la Policia en el moment en el qual es van produir els fets -donant les ordres de disparar, qualificant el resultat de «matança»- són esgarrifoses i dignes d'escoltar. La cinta arriba en un moment en el qual per fi s'ha perdut la por a girar la vista al nostre passat més recent, aquell que encara avui ens té marcats. Danès, que dota a la cinta d'un ritme poètic, gairebé teatral, argumenta que és als joves als quals els toca «demanar explicacions» per el que va passar, ja que ells no estan condicionats pel «pes de la memòria».
Com explica Llach, «nosaltres vivim la utopia dels nostres avis. La nostra obligació és la de perfeccionar els nostres somnis perquè seran els nostres néts els quals els visquin»
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau" i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya.
Ja podeu escriure al bloc de la classe! Recordeu ser breus (poc més d'una pantalla) i il·lustrar les feines amb fotos o vídeos i si pot ser en català. El primer treball el dedicarem a l'antifranquisme. Podeu triar: L'assassinat de Carrero Blanco, Terra Lliure, l'ETA, l'atemptat de l'Scala, La pena de mort a Puig Antich, El procès de Burgos, l'Assemblea de Catalunya, Els Maquis, La Caputxinada. Quan trieu el tema escribiu-lo al bloc i així quedarà reservat per vosaltres. Vinga alumnes TIC, qui no vulgui ho pot fer en folis de manera tradicional.
