L’Escola de Mestres Rosa Sensat de Barcelona
El dia 4 d’octubre de 1965, començava a funcionar a Barcelona, d’una manera i en un lloc insòlits, l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Es tractava d’una escola clandestina, que s’iniciava amb quinze alumnes-mestres asseguts al voltant d’una taula de menjador d’una casa particular, escoltant els ensenyaments i rebent l’experiència d’una mestra «d’abans de la guerra», Angeleta Ferrer Sensat, filla d’una altra mestra ja morta, Rosa Sensat, en memòria de la qual es donava nom a l’experiència. Reconstituirem aquí la història, i fins i tot una mica de la prehistòria, de l’escola per tal que el lector pugui situar i comprendre el valor de l’experiència.
El context històric
A diferència del que passava en altres països, especialment a França, que servia de model a Espanya pel que fa a la implantació de l’escola obligatòria, el segle XIX espanyol és d’una gran decadència política. Una invasió (la napoleònica), tres guerres civils, un breu canvi de dinastia, un curt període republicà, la pèrdua de totes les colònies, la dèbil industrialització i la vida democràtica encara més dèbil tenen com a paral·lel la instauració d’un sistema escolar materialment pobre i de qualitat pedagògica molt baixa. Així comença el segle XX a Espanya. Després de l’últim desastre colonial el 1898, la consciència crítica respecte a l’escola a la península ibèrica va quedar definida per dues tendències. D’una banda, hi ha la Institución Libre de Enseñanza, a Madrid, institució que agrupa pedagogs de gran sensibilitat, com Francisco Giner de los Ríos i Manuel B. Cossío, els quals, inspirats en el regeneracionisme krausista, pretenen canviar el sistema educatiu canviant la universitat. A Catalunya, la regió més industrialitzada d’Espanya, hi ha, d’altra banda, un moviment de cultura popular que pren cos a través de múltiples ateneus obrers i que a partir de 1914 entronca amb la burgesia catalana en pro de la modernització de l’escola.
És en aquest període quan, sota els auspicis de l’Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, comença un moviment de renovació pedagògica de l’escola a Catalunya, que es relaciona des del seu naixement amb el corrent «escola nova» o «activa». L’Ajuntament de Barcelona construeix les primeres escoles a l’aire lliure; la del Bosc, el 1914, està dirigida per una mestra jove anomenada Rosa Sensat. Ferrière, Claparède, Bovet, Piaget, Decroly, Montessori són visitats per mestres catalans com Dolors Canals, Alexandre Galí, Artur Martorell, Pau Vila; o vénen a Barcelona a conèixer l’Escola d’Estiu, escola que de 1914 a 1923 funciona el mes d’agost. L’Institut Jean-Jacques Rousseau i el Bureau International d’Éducation recullen ja aquella relació en les seves publicacions i especialment en la persona d’un gran mestre, Pedro Rosselló.
Les dues tendències, la de Madrid i la de Barcelona, tenen relacions en el terreny personal, però no podran col·laborar realment fins al breu període democràtic, el de la II República, entre 1931 i 1936. Concretament, durant la República es fa la primera gran construcció d’escoles per tot el territori espanyol i s’alteren radicalment la formació del mestre i les orientacions pedagògiques. És durant aquest breu període quan l’escola pública a Barcelona, com a tot Espanya, assoleix per primera vegada un nivell europeu.
La Guerra Civil, amb la victòria d’una dictadura militar, trunca el procés de modernització i durant molts anys, pràcticament fins a 1967, els mestres renovadors són separats de les escoles i es van morint. Rosa Sensat mor el 1962. No només la política escolar és pobra i retrògrada, sinó que es prohibeix tota aportació pedagògica europea a Espanya, com també les llengües vives de l’Estat, fora del castellà. La formació del mestre s’escurça a tres anys i la qualitat de la renovació pedagògica desapareix. Com a reacció a aquesta situació apareixen a Catalunya, els anys 1950-1960, unes poques escoles privades, les quals pretenen recuperar la qualitat pedagògica de l’escola pública d’abans de la guerra. Aquestes escoles (entre les quals podem citar Talitha, Costa i Llobera, Thau, Elaia, Ton i Guida) es formen en general per iniciativa d’un grup de mestres que de petits van conèixer l’escola dels anys trenta, es mantenen amb la col·laboració dels pares dels alumnes i tenen entre els seus problemes més greus, en un sistema polític hostil, el de la formació dels mestres joves. Aquestes escoles organitzen esporàdicament sessions conjuntes dels seus mestres per estudiar diversos problemes pedagògics, fins que el 1965 neix la idea d’organitzar un curs d’un any de duració, al qual assistiran totes les tardes els mestres joves que, els matins, treballen ja amb nens a les escoles. Així neix l’«Escola de Mestres Rosa Sensat».
Una escola diferent
Com ja hem dit, els alumnes de l’Escola Rosa Sensat són mestres joves. Cal tenir en compte que el 1965, atès el baix nivell dels estudis de magisteri, es podia aconseguir el títol de mestre als setze anys d’edat i començar a treballar a l’escola als divuit. Els alumnes de l’Escola Rosa Sensat tenen en general vint anys i ja han començat a treballar en l’escola privada. Aquells primers alumnes són en l’actualitat bons pedagogs a les escoles on continuen treballant com a mestres, directors, professors d’escoles normals, autors de textos escolars, investigadors, etc. Els professors fundadors són mestres amb deu anys d’experiència i amb el record de la bona escola del temps de la República. Els orientadors són mestres ja ancians separats de l’escola pel franquisme, però encara capaços d’orientar en la recuperació pedagògica. L’Escola de Mestres Rosa Sensat no és només una escola diferent per la seva clandestinitat i modèstia de recursos materials, sinó també per la riquesa pedagògica que se’n dedueix. Els alumnes no hi van a estudiar per examinar-se i obtenir un títol acadèmic, sinó que estudien sobre la seva pròpia pràctica i per pròpia voluntat. Els professors no explicaran teories més o menys ben elaborades, sinó que partiran d’una experiència ja llarga de treball en la recuperació pedagògica. Alumnes i professors compartiran els mateixos riscos polítics i econòmics, i se sentiran en realitat companys en una mateixa tasca. Parlen, amb tota naturalitat, el català, llengua prohibida a l’escola, i es tutegen, tractament insòlit fins aleshores; comparteixen no només les experiències pedagògiques, sinó també les vivències personals, culturals i polítiques, molt difícils de separar en aquell moment, ja que les unes i les altres s’explicaven i potenciaven mútuament. Al terme d’aquell primer curs, el juliol de 1966, professors i alumnes de l’Escola Rosa Sensat comparteixen la tasca de ressuscitar i organitzar clandestinament l’«Escola d’Estiu», la primera escola d’estiu de la postguerra. Cent petits fulls multicopiats es reparteixen a mà entre mestres coneguts i el dia de la inauguració, clandestina també i a l’empara d’un convent de religioses, apareixen cent cinquanta mestres-alumnes de tot Catalunya, les Illes Balears i València, amb el denominador comú de la llengua catalana i la voluntat de renovació pedagògica.