Lluís Llach -campanades a mort-(1976)
El cantautor dóna vida a un documental que evoca l'assassinat de cinc ciutadans a les mans de la Policia en la porta de la catedral de Vitòria
- Vitòria, 3 de març de 1976: cinc homes són assassinats i altres 100 resulten ferits de bala a les mans de les forces policials. El motiu: participar en la vaga general organitzada pel moviment obrer. Els manifestants es van refugiar en una església de la qual van ser obligats a sortir mitjançant bombes de fum. A mesura que sortien anaven sent crivellats, a sang freda, amb el consentiment del Ministeri d'Interior i el seu màxim responsable, Manuel Fraga Iribarne. Aquests fets, més que de la memòria, formen part de l'oblit col·lectiu. «Quan vam arribar a Vitòria vam comprovar que el que allà seguia sent una història molt viva, a Espanya estava completament oblidada», va explicar ahir a Madrid Lluís Danès, el director de Llach, la revolta permanent. La pel·lícula, reconstruïx el que va passar a través del testimoni dels familiars de les víctimes (Fraga, els empresaris i els policies implicats es van negar a participar en el documental). No obstant això, l'eix conductor del relat el personifica Lluís Llach, qui la nit de la massacre va escriure Campanades a mort. Cançó dividida en quatre actes, que es va convertir en un dels símbol de la Transició espanyola. D'aquesta forma, els testimonis s'intercalen en l'obra amb les cançons que el cantautor va composar en una època en la qual «cantar en català era considerat com un acte violent». El productor. Jaume Roures (Salvador, Los Lunes al Sol), explica que Llach representa «una actitud determinada davant d'una responsabilitat social que tots tenim però que sovint oblidem». Les grabacions de la Policia en el moment en el qual es van produir els fets -donant les ordres de disparar, qualificant el resultat de «matança»- són esgarrifoses i dignes d'escoltar. La cinta arriba en un moment en el qual per fi s'ha perdut la por a girar la vista al nostre passat més recent, aquell que encara avui ens té marcats. Danès, que dota a la cinta d'un ritme poètic, gairebé teatral, argumenta que és als joves als quals els toca «demanar explicacions» per el que va passar, ja que ells no estan condicionats pel «pes de la memòria».
Com explica Llach, «nosaltres vivim la utopia dels nostres avis. La nostra obligació és la de perfeccionar els nostres somnis perquè seran els nostres néts els quals els visquin»
El cantautor dóna vida a un documental que evoca l'assassinat de cinc ciutadans a les mans de la Policia en la porta de la catedral de Vitòria
- Vitòria, 3 de març de 1976: cinc homes són assassinats i altres 100 resulten ferits de bala a les mans de les forces policials. El motiu: participar en la vaga general organitzada pel moviment obrer. Els manifestants es van refugiar en una església de la qual van ser obligats a sortir mitjançant bombes de fum. A mesura que sortien anaven sent crivellats, a sang freda, amb el consentiment del Ministeri d'Interior i el seu màxim responsable, Manuel Fraga Iribarne. Aquests fets, més que de la memòria, formen part de l'oblit col·lectiu. «Quan vam arribar a Vitòria vam comprovar que el que allà seguia sent una història molt viva, a Espanya estava completament oblidada», va explicar ahir a Madrid Lluís Danès, el director de Llach, la revolta permanent. La pel·lícula, reconstruïx el que va passar a través del testimoni dels familiars de les víctimes (Fraga, els empresaris i els policies implicats es van negar a participar en el documental). No obstant això, l'eix conductor del relat el personifica Lluís Llach, qui la nit de la massacre va escriure Campanades a mort. Cançó dividida en quatre actes, que es va convertir en un dels símbol de la Transició espanyola. D'aquesta forma, els testimonis s'intercalen en l'obra amb les cançons que el cantautor va composar en una època en la qual «cantar en català era considerat com un acte violent». El productor. Jaume Roures (Salvador, Los Lunes al Sol), explica que Llach representa «una actitud determinada davant d'una responsabilitat social que tots tenim però que sovint oblidem». Les grabacions de la Policia en el moment en el qual es van produir els fets -donant les ordres de disparar, qualificant el resultat de «matança»- són esgarrifoses i dignes d'escoltar. La cinta arriba en un moment en el qual per fi s'ha perdut la por a girar la vista al nostre passat més recent, aquell que encara avui ens té marcats. Danès, que dota a la cinta d'un ritme poètic, gairebé teatral, argumenta que és als joves als quals els toca «demanar explicacions» per el que va passar, ja que ells no estan condicionats pel «pes de la memòria».
Com explica Llach, «nosaltres vivim la utopia dels nostres avis. La nostra obligació és la de perfeccionar els nostres somnis perquè seran els nostres néts els quals els visquin»